- Teoria de la tectònica de plaques
Aquesta teoria permet explicar l’origen, la
distribució i la relació que existeix entre alguns dels processos geològics més importants:
- El Vulcanisme - La Sismicitat -Les Orogènies
- L’obertura i tancament dels oceans
Per aquest motiu es considera una TEORIA GLOBAL sobre la dinàmica
terrestre.

La teoria de la Tectònica de Plaques es recolza en els conceptes bàsics següents:
a.) La capa de baixa velocitat és una capa de baixa rigidesa, per tant
es comporta plàsticament en contrast amb la litosfera que és un
milió de vegades més rígida, no és universal.
b.) La Litosfera està dividida en fragments o plaques que es poden
moure els uns respecte dels altres.
Els límits entre plaques estan
definits per cinturons sísmics i/o volcànics.
En l’actualitat la superfície terrestre està dividida en set grans plaques
litosfèriques:
- SUDAMERICANA
- NORDAMERICANA
- PACÍFICA
- INDOAUSTRALIANA
- ANTÀRTICA
- Els Corrents de convecció
En l’astenosfera arrosseguen les plaques litosfèriques i provoquen diversos tipus de contactes.
- Motor d'expansió, els corrents de
convecció, proves:
1. Orografia
L'orografia és la part de la geografia física, i també de la geomorfologia, que estudia el relleu, i la seva estructuració en una regió determinada. És la part de la geografia física que tracta de les muntanyes i en descriu la morfologia, l'estructura i l'evolució i en fa la representació cartogràfica.
2. Antiguitat de les roques
3. Separació dels continents
4. Bandatge magnètic
Per tant, la teoria de tectònica de plaques confirma l'expansió del fons marí
- Isostàsia, moviments verticals
L'equilibri vertical entre continents s’anomena Isostàsia, és un fenomen d'equilibri.
Aquest equilibri isostàtic és el que ens explica per què la litosfera sota les muntanyes és més gruixuda que sota dels continents plans, o sota els oceans.
També explica que els Alps segueixen en continu creixement i són cada vegada més alts. El procés que succeeix és que s'enfonsa una placa i les altres pugen.
- Plaques litosfèriques
- Oceàniques: Entre 0 - 100 km. Hi ha basalts, zona activa de creixement.
- Continental: Entre 0 - 300 km. Està quasi tot fet de granit.
- Mixtes: Aquestes són la majoria de les plaques. Són plaques continentals i oceàniques.
- Contactes entre plaques
- Dorsals oceàniques (límits divergents)
• Separació de plaques: Dorsal oceànica. S'hi forma nova escorça oceànica.
- Xoc entre plaques (límits convergents)
- Xoc entre dues plaques oceàniques.
Una de les plaques
s’enfonsa sota l’altra provocant que es formi una fossa
oceànica. El fregament provoca
moviments sísmics. La placa que baixa es
fon i això fa que pugen magmes
que originen illes
volcàniques.
- Xoc entre una placa oceànica i una continental (destructiva)
La placa oceànica
s’enfonsa sota la
continental i llavors es forma una fossa
oceànica. El fregament provoca
terratrèmols. La placa que baixa es
fon i fa que pugi magmes
que originen una
serralada volcànica.
- Xoc entre dues plaques continentals (col·lisió)
Cap de les dues es pot enfonsar perquè són molt fortes. Les dues plaques es comprimeixen. El fregament provoca terratrèmols. Es forma una gran serralada continental.
- Lliscament lateral entre dues plaques: Falla de
transformació (límits de cisallament)
En aquesta mena de falles predomina el desplaçament horitzontal, paral·lel a la direcció de la falla. Moltes d'aquestes presenten traces visibles, com ocorre amb el canvi de direcció del llit d'un riu o una a prop. Poden tenir un moviment relatiu cap a la dreta (dextral) o cap a l'esquerra (sinestral) en observar la traça de la falla de front. Es presenten molts terratrèmols en aquestes zones.
La falla transformant més coneguda és la Falla de Sant Andrés, a Califòrnia (EE. UU.).
- Referències bibliogràfiques
- Vídeo: Contacte entre plaques