7. L’expansió del fons oceànic

 

- Abandonament de l'immobilisme 

La teoria de la deriva continental va trobar una forta oposició entre els geofísics de l’època, els quals consideraven que la Terra era un cos rígid que no permetia desplaçaments continentals (fixisme). Aquesta actitud començà a canviar en els anys cinquanta de segle XX arran dels estudis de paleomagnetisme que van obrir el camí del desenvolupament de la Teoria de la Tectònica de Plaques. 

L'ús del SONAR a partir de la Segona Guerra Mundial va mostrar que al fons oceà  hi ha grans serralades (2.000 metres d'altitud). 

L'anàlisi de les roques del fons marí demostra que les més antigues són de fa 185 milions d'anys, això demostra la formació del fons marí en creixement, és a dir, es van començar a donar que l'oceà no era pla, i que estava en constant creixement. 

- Les dorsals oceàniques

Són serralades volcàniques submergides que tenen milers de quilòmetres de longitud i uns 2.500 metres  d’altura. El motor d'aquesta expansió són els corrents de convecció (dels quals parlarem més tard).

• Característiques:

- Tenen una vall central anomenada rift per on surt magma procedent de l'astenosfera i que es diposita als dos costats creant més sòl oceànic.  

- El rift es pot convertir en una dorsal oceànica si s'arriben a separar els fragments del continent i es forma un oceà entre aquests.

- Al voltant del rift hi ha dues elevacions paral·leles, les falles transformants, que poden arribar a mesurar centenars de quilòmetres de longitud.

- Els cims més elevats sobresurten de les aigües i formen illes. Aquestes formacions es troben als límits entre dues plaques tectòniques.

- Les dorsals oceàniques actuen com a centres d'expansió dels oceans i són les responsables del d'extensió del fons marí. L’expansió oceànica es dóna gràcies als corrents de convecció que fan que el magma surti del mantell per les fissures de l’escorça oceànica.

- Les fosses oceàniques

Una fossa marina és una depressió submarina, llarga, estreta i molt profunda, limitada per marges abruptes. Són paral·leles a arxipèlags o serralades volcànics. Hi són abundants els terratrèmols.

 Les màximes profunditats marines són el que s'anomenen fosses marines o fosses oceàniques. 

- Harry Has

Harry Hammond Hess va ser un geòleg i oficial de la Marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Considerat com un dels “pares fundadors” de la Teoria de la tectònica de Plaques. Creia en moltes de les observacions que Wegener va utilitzar per a defensar la seva teoria de la deriva continental, però tenia punts de vista molt diferents sobre els moviments a gran escala de la Terra. El que va proposar va ser que les dorsals eren en realitat zones on es creava nova escorça oceànica, que era empesa cap als costats pel material nou, de manera que l’oceà anava augmentant d’extensió.

- Referències bibliogràfiques

Libretexts. (2022, 2 noviembre). 2.1: Harry Hammond Hess. LibreTexts Español. https://espanol.libretexts.org/Geociencias/Geolog%C3%ADa/La_Tierra_Din%C3%A1mica_(Kious_y_Labranza)/02%3A_Desarrollando_la_Teor%C3%ADa/2.01%3A_Harry_Hammond_Hess

L’expansió del fons oceànic. (2015, 26 mayo). Geologia4eso. https://geologia4eso.wordpress.com/lexpansio-del-fons-oceanic/lexpansio-del-fons-oceanic/https://blocs.xtec.cat/biocasablancas/geologia-interna/moviments-horitzontals-i-veticals-de-la-litosfera/

La dinàmica terrestre. (s. f.). https://la-dinamica-terrestre.webnode.cat/les-dorsals-oce%C3%A0niques-i-els-altiplans-continentals/